Josep M. Mallarach

En memòria de Salvador Grau i Tort (1963-2016)

El 23 de juny, després de lluitar durant dos anys contra la malaltia, ens va deixar en Salvador Grai i Tort, home de principis i de valors sòlids, amb una trajectòria vital rectilínia, ampla i intensa, compromesa amb el seu país  i amb la seva gent. Soci de la Institució des de 1991, escau recordar -lo, i agrair-li tot allò que li devem. Perquè en Salvador Grau forma part d’aquelles rares persones que han estat capaces de desplegar una gran tasca de servei al país, amb honestedat i grandesa, amb visió estratègica clara i generosa, amb una acció infatigable, discreta i efectiva. 

Nascut a Vilassar de Dalt l’any 1963, després d’estudiar la carrera de biologia i fer un màster en gestió de recursos naturals, en Salvador Grau va començar a treballar al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, l’any 1990, quan n’era director en Josep M. Mallarach. Les seves qualitats: la responsabilitat, el rigor en l’anàlisi i el diagnòstic, la claredat, articulació i precisió en l’exposició oral i escrita, el van fer destacar aviat com un professional brillant. Poc després va passar als serveis centrals del nou nat Departament de Medi Ambient, i va esdevenir cap de Secció, i uns anys més tard, cap de Servei de Planificació de l’Entorn Natural, càrrec que va ostentar fins que la malaltia el va fer plegar.

Com a servidor públic, des de la Generalitat, en Salvador Grau va exercir un lideratge tan discret com eficient en la conservació del patrimoni natural amb una activitat perseverant, lleial i modèlica, i malgrat les enormes dificultats que va haver de capejar. Li devem, en gran mesura, el sistema d’espais naturals protegits que avui dia tenim, la xarxa d’espais Natura 2000, la declaració dels parcs naturals de la Serra de Marina, del Montsant, de l’Alt Pirineu, del Montgrí-Illes Medes, i de les Capçaleres del Ter i del Freser; els vincles establerts entre l’Administració responsable del patrimoni natural i els centres de recerca i la societat civil, especialment la Xarxa de Custòdia del Territori. 

Ara bé, tan important com el llegat material que ha deixat, és l’obra seva que encara no ha aflorat. Escau destacar quatre projectes d’importància nacional als quals va destinar molts esforços: la llei de patrimoni natural i biodiversitat (amb dues versions, el 2005 i el 2010); l’estratègia de conservació de la biodiversitat (de la qual va coordinar tres versions); el pla director de connectivitat ecològica de Catalunya (2007-08) i l’estudi dels impactes que l’activitat econòmica catalana té en la biodiversitat global (2010 i 2012).

L’activitat d’en Salvador Grau en l’àmbit cívic fou generosa i fructífera. A banda de les múltiples responsabilitats que va tenir en entitats del seu Vilassar nadiu, de les quals ací només escau recordar el Col·lectiu per a la Conservació de l’Entorn de Vilassar i del Centre d’Acció Territorial i Ambiental del Maresme, els darrers dos anys -ja malalt- va impulsar la gran coalició per a la defensa del patrimoni natural (2014) per fer front al deplorable període de desmantellament i retrocés de les polítiques públiques de conservació de la natura, del qual tot just ara sembla que comencem a sortir. I amb la mateixa convicció i vocació de servei, va impulsar la creació del col·lectiu de professionals Conservació.cat, del qual va formar part de la comissió gestora fins el darrer dia que la malaltia li va permetre.

Com a bon planificador que era, en Salvador va planificar la seva vida entorn d’objectius clars, en què confluïen la vida i els anhels personals i professionals, com un tot: la seva terra, el patrimoni natural del seu país i la seva família. El varem acomiadar a l’església de Sant Genís de Vilassar de Dalt -plena de gom a gom- el migdia d’una diada de Sant Joan serena i lluminosa, amb emoció i reconeixement. Et trobarem a faltar, Salvador. Descansa en pau, company.

(Article publicat al Notícies de la ICHN, núm 126 -juliol/agost de 2016)

Brent Mitchell

A Remembrance of Salvador Grau

Sometimes you don’t have to have spent a lot of time with someone for the person to have great influence on you. Living on another continent I did not have many opportunities to see Salvador, but each time I did it was an occasion. Between our infrequent visits from Catalonia to Massachusetts, or vice versa, I would often have news of Salvador from many mutual friends and colleagues. I count myself blessed to have many acquaintances from Catalonia, and Salvador is part of the reason why. Salvador stands out in this crowd of Catalan friends because he had a wonderful balance of seriousness of purpose combined with boyish charm.
I met Salvador when we hosted an exchange group to New England on the topic of land conservation and stewardship in 2005. We have enjoyed a rich exchange with friends in Catalonia and colleagues in Massachusetts for several decades now. Publicly, I attribute this to the many similarities between our two subnational state/provinces: both about the same size in geography and population, with very similar industrial heritage. Ideas of private land conservation and stewardship from New England have been taken up in Catalonia. We exist at similar latitudes and are often moving in parallel. But the connections run deeper than demographics and statistics. The relationships are based on friendships and mutual respect.
Salvador seemed to recognize all of this. He seized on opportunities presented by our early connections through Miquel Rafa, Jordi Pietx, and others. He actively promoted programs to promote land stewardship in Catalonia. Without his support, I don’t know if the Xarxa de Custodia del Territori would have come to exist.
At this time of remembering Salvador I have recently returned from the World Conservation Congress, in Hawai’i. This is significant because it was at the last WCC, four years ago in Jeju, Korea, that I last saw Salvador.  My wife, Jessica Brown, has written about our time there and the horsemeat menu, now notorious among our circle of friends. I can still see Salvador sitting around the table, grinning.
Before he became ill, Marta (Subirà) and I talked about having Salvador come to work with me for awhile in Massachusetts, to expand his understanding of our approaches to land stewardship and also improve his skills in English. I greatly regret that we never had that opportunity. I would have so enjoyed spending more time with Salvador, to deepen our natural friendship and further our common cause. I felt a kinship with him, interrupted but not separated by distance.
As I write, I am sitting on an elevated deck at our home in coastal Massachusetts in late afternoon, looking east towards Europe. Birds are settling in for the night and creatures of the dusk are making themselves heard. It is midnight in Catalonia and, I suppose, a persistent midnight for those mourning Salvador’s passing.  But there is a soft, lingering light here as I look out on a world that is beautiful—a world left a little better because of the short life of a far-off friend with a boyish smile.

(Un record d’en Salvador Grau

De vegades no cal passar molta estona amb algú perquè aquest algú exerceixi en nosaltres una gran influència. Vivint en un altre continent, no vaig tenir massa oportunitats de veure en Salvador, però cada vegada que ho feia era una ocasió. Entre les infreqüents visites de Catalunya a Massachusetts, o viceversa, no era estrany que m’arribessin notícies d’en Salvador de part de diversos amics i col·legues que teníem en comú. Em considero afortunat de tenir força coneguts de Catalunya, i en Salvador n’és un dels motius.

En Salvador sobresurt d’aquesta munió d’amics catalans perquè tenia un equilibri preciós de resolució seriosa combinada amb un encant ingenu.

Vaig conèixer en Salvador quan vam acollir un grup d’intercanvi a Nova Anglaterra sobre conservació i custòdia del territori, el 2005. Ara ja fa dècades que gaudim d’intercanvis enriquidors entre amics i col·legues a Catalunya i a Massachusetts. Sempre dic que ho atribueixo a les moltes similaritats que comparteixen els nostres dos estats/províncies subnacionals: una mateixa mida en termes geogràfics i de població, i un patrimoni industrial molt similar. Algunes idees de conservació privada i custòdia del territori pròpies de Nova Anglaterra s’han adoptat a Catalunya. Existim en latituds similars i sovint ens movem en paral·lel. Però les connexions són més profundes que la demografia i l’estadística. Són relacions basades en l’amistat i el respecte mutu.

I en Salvador sabia reconèixer tot això. Va aprofitar les oportunitats derivades dels nostres primers contactes amb en Miquel Rafa, en Jordi Pietx i d’altres. Va tirar endavant activament programes per fomentar la custòdia del territori a Catalunya. Sense el seu suport, no sé si la Xarxa de Custòdia del Territori hauria arribat a existir.

Recordo en Salvador ara, acabat de tornar del Congrés Mundial de Conservació, de Hawaii. I és significatiu perquè va ser al darrer Congrés, quatre anys enrere a Jeju, Corea, que el vaig veure per última vegada. La meva dona,la Jessica Brown, ha escrit sobre la nostra trobada allà i sobre el menú de la carn de cavall, ara ja notòria entre el nostre cercle d’amics. Encara veig en Salvador a la taula, rient.

Abans que es posés malalt, la Marta (Subirà) i jo havíem parlat de la possibilitat que en Salvador fes una estada amb mi a Massachusetts, per ampliar el seu coneixement sobre la nostra aproximació a la custòdia del territori i també per millorar l’anglès. Em sap molt de greu que no ho arribéssim a tenir l’oportunitat de fer-ho. M’hauria agradat tant, estar més temps amb en Salvador, aprofundir la nostra amistat natural i seguir amb la nostra causa comuna. Sentia per ell una afinitat que la distància interrompia però no separava.

Escric des d’una coberta una mica elevada, a la nostra casa de la costa de Massachusetts, al captard, mirant a l’est cap Europa. Els ocells van jóc es comencen a sentir les criatures del capvespre. A Catalunya és mitjanit i, suposo, una mitjanit persistent pels qui ploren la pèrdua d’en Salvador. Però hi ha una llum suau i que es resisteix a desaparèixer mentre miro enfora, cap a un mon que és bonic —un món que és ara una mica millor gràcies a la vida curta d’un amic llunyà de somriure ingenu.)

Jessica Brown

I began to write this note on my way home from Hawaii where Brent and I had been attending the IUCN World Conservation Congress. By pleasant coincidence, Marta Subirà and I found that we were both on the same airplane for the first leg of our journey – a long flight from Honolulu to New York. Midway into the flight Marta and I huddled in the exit row to visit with each other. The talk soon turned to Salvador and, somewhere over the Pacific, we shared memories and tears.

Earlier in the week, Marta and Eulàlia had passed along to Brent and me this photo from an evening we had all spent together in Jeju, Korea four years ago, while attending the previous IUCN Congress. The memory of that evening brought to mind those sides of Salvador that anyone lucky enough to have known him will have enjoyed and admired: the fun-loving, humorous friend, with a boyish smile – and the hard-working, serious colleague, determined to carry out his work diligently.

There is a story here, of course, to go along with that photo. The five of us – Salvador, Marta, Francesc Giró, Brent and I had gone to a local restaurant near our hotel for dinner. Perusing the menu to decide on dinner options that might be shared among the five of us, we found item after item that listed “horse-meat” as the main ingredient, including the rather improbable option of “horse-meat sashimi.” Surely, there must have been an error in translation from Korean into English. Maybe “house meat” was the intended term?  No, the waiter advised us, these offerings were indeed horse-meat. Much giggling among the visiting foreigners ensued. While we managed to find sufficient non-horse items on the menu to eat that evening, it was quickly agreed among us that we needed to “borrow” the menu in order to capture this amusing story. Salvador and I took on this little project, smuggling a menu out of the restaurant (it was leather-bound and rather heavy as I recall), copying it at the hotel, and returning it to the restaurant the next morning. A light-hearted, mischievous moment, but immediately afterwards we were all back to the business of the meeting, and Salvador was working tirelessly on behalf of his delegation to help advance a resolution on regional governments that they were putting before the IUCN General Assembly.

Years earlier, when Salvador was visiting Massachusetts as a participant in the QLF international fellowship program, we hosted the group at our home for dinner a few times. On the first occasion Brent and I had cooked a meal for the group, but on a later visit our Catalan visitors insisted that they would like to prepare some traditional dishes from home for us.  We were delighted, but I soon found my kitchen ill-prepared for this undertaking. It had been a busy week and somehow we had managed to run out of olive oil. In addition, the potatoes were not quite the best type for this recipe, and the pan was not right, either. Nonetheless, we forged ahead, with much laughter, and a good deal of chaos in the kitchen, aided by some excellent Catalonian wine. I have since learned how to make this dish pretty well (and enjoy serving it to family and friends) but our result that evening was a very sorry-looking, lopsided tortilla. I still laugh when I recall how Salvador observed, with his characteristic grin,  “well, this may not be the best tortilla de patate in the world, but it was certainly the most difficult!”

There are other memories of our visits with Salvador, including a wonderful afternoon in Girona he arranged for me when I was in Barcelona, following a workshop in La Garrotxa. His love of Catalonia and its beautiful landscapes, so rich in natural and cultural heritage, was evident that day, as always.

As I wrote when we first heard the news of his passing, I will always remember Salvador’s smile, sense of humor, and thoughtfulness, which somehow went along with a great seriousness of purpose and commitment to his work. Though the opportunities that Brent and I had to spend time with Salvador were few, they are quite vivid in our memory and will remain with us.

Sending our love to Aurea and family,

(Vaig començar aquest escrit de camí a casa, tornant de Hawaii, on en Brent i jo havíem assistit al Congrés Mundial de Conservació de la UICN. Per agradable casualitat, la Marta Subirà i jo ens vam trobar compartint avió per a la primera part del nostre trajecte —un llarg vol de Honolulu a Nova York. A mig trajecte vam quedar al passadís de la sortida, per veure’ns. La conversa aviat va virar cap a en Salvador i, en un punt incert enmig del Pacífic, vam compartir memòries i llàgrimes.

A principis de setmana, la Marta i l’Eulàlia ens havien enviat, a en Brent i a mi, aquesta foto d’un vespre que havíem compartit a Cores quatre anys abans, mentre assistíem a l’anterior Congrés de la UICN. El record d’aquell vespre va fer que em vinguessin al cap les facetes d’en Salvador que tothom que hagi estat prou afortunat de conèixer-lo haurà valorat i admirat: l’amic divertit, humorístic, de somriure pueril —i el company seriós, treballador, disposat a treballar amb diligència.

La foto té una història, esclar. Tots cinc —en Salvador, la Marta, en Francesc Giró, en Brent i jo—havíem anat a un restaurant, prop de l’hotel, a sopar. Repassant el menú per decidir què ens podia anar bé per compartir entre tots cinc, ens vam adonar que, un plat darrere l’altre, tenia com a ingredient principal ‘horse-meat’ (carn de cavall), fins i tot hi havia una improbable opció de ‘sashimi de carn de cavall’. Hi havia d’haver un error, per força, en la traducció del coreà a l’anglès. Podria ser que haguessin volgut dir ‘house-meat’ (carn de la casa)? No, es tractava de precisament de carn de cavall, ens va aclarir el cambrer. No cal dir que la resposta va provocar rialles als cinc forasters que érem. Mentre ens esforçàvem a trobar prou plats lliures de carn de cavall en el menú, va quedar més que clar que havíem de ‘demanar prestat’ el menú en qüestió per poder relatar l’anècdota. En Salvador i jo ens vam fer càrrec de la missió; es tractava de pispar un menú del restaurant (relligat amb coberta de pell i poc lleuger, pel que recordo), fer-ne una còpia a l’hotel i tornar-lo l’endemà al matí al restaurant. Un moment de trapelleria, de frivolitat, per tornar immediatament després a la feina i al congrés, i en Salvador a treballar infatigablement en nom de la seva delegació per ajudar a tirar endavant una moció sobre governs regionals que se sotmetia a l’Assemblea General de la UICN.

Anys abans, quan en Salvador era de visita a Massachusetts com a participant d’un programa d’intercanvi internacional de QLF, vam acollir tot el grup a casa, a sopar, unes quantes vegades. El primer cop en Brent i jo vam fer el menjar per a tothom, però més endavant els visitants catalans van insistir a oferir-nos i cuinar alguns plats tradicionals. Estàvem encantats, tot i que aviat em vaig adonar que la nostra cuina no estava preparada per a l’ocasió. Havia sigut una setmana de molta feina i, no sé ben bé com, ens havíem quedat sense oli d’oliva. A més, les patates que teníem no eren les millors per a la recepta que volien fer, i la paella va resultar que tampoc. Malgrat tot, vam tirar endavant, entre moltes rialles i un cert caos, amb l’ajut d’un bon vi català. D’aleshores ençà he après a fer aquell plat força bé (i a servir-lo a la família i els amics) però el resultat d’aquell vespre va ser una truita bastant lamentable, desmanegada. Encara ric quan recordo com en Salvador se la mirava, amb aquella rialla tan seva, “bé, potser no és la millor truita de patates del món però sí que deu haver estat la més difícil de fer”.

Hi ha moltes altres memòries de les nostres trobades amb en Salvador, inclosa una tarda preciosa a Girona, que ell em va preparar mentre jo era a Barcelona, després d’un seminari que vam fer a la Garrotxa. L’amor d’en Salvador per Catalunya i els seus meravellosos paisatges, tan rics en patrimoni natural i històric, es ve fer evident aquell dia, com sempre.

Com vaig dir quan ens va arribar la notícia del seu traspàs, sempre recordaré el somriure d’en Salvador, el sentit de l’humor i la capacitat de reflexió, que eren indissociables d’una dedicació al treball voluntariosa i compromesa. Encara que les oportunitats que en Brent i jo hem tingut per estar prop d’en Salvador han estat poques, són vívides en la nostra memòria i estaran sempre en nosaltres.

Fem arribar la nostra estima a l’Àurea i la família.)

Enyor en l'11-S i la natura com a penyora de futur

Les vigílies de l'Onze de Setembre −sobretot els d'aquests darrers anys que el nostre poble s'ha posat decididament dempeus− ens duen sovint a pensar en aquells familiars, amics i d'altres persones referents que els han viscut a fons i que ens han deixat sense veure acomplert el somni de la llibertat, ara que el tenim a tocar. "No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni", deia amb raó l'enyorada Muriel Casals, que ara fa just un any ens convocava a les urnes en el plebiscit per la independència del 27-S. Ella sabia molt bé que el camí es fa caminant, a base de diades històriques i de la lluita perseverant de cada dia. El seu testimoni i el de tantes altres persones que cadascú té al cap i porta al cor ens conviden a no abandonar mai l'esperança ni el combat, per més que sovint puguem caure en el desànim davant de les dificultats d'un procés complex i dels paranys que nosaltres mateixos ens parem. "Ja veus que el camí fa mooooooolta pujada i s'hi troben força entrebancs; però som tenaços i no defallirem", m'escrivia la Muriel en un breu correu electrònic el 5 de gener passat, poc abans del fatal accident que se la va emportar. Cadascú té la seva llista de massa noms que es troben a faltar en la vida personal, també pensant en l'horitzó del país lliure que anhelem. La majoria són d'homes i dones que des de la seva quotidianitat han aportat el millor de si mateix a la causa col•lectiva, a vegades amb fites tan notables com poc conegudes pel públic general. I un d'aquests treballadors infatigables −des de la tenacitat, el rigor, la discreció i l'honestedat més absolutes− ha estat el biòleg Salvador Grau i Tort, cap del Servei de Planificació de l'Entorn Natural de Catalunya des que es va crear el Departament de Medi Ambient de la Generalitat. Un veritable mestre i referent  de la protecció de la natura, dels parcs naturals i de la gestió ambiental, que ens va deixar quan començava l'estiu, amb només 52 anys, després d'una llarga malaltia. El biòleg maresmenc, fill de Vilassar de Dalt, membre fundador de l'ANC del seu poble −junt amb la seva estimada esposa Àurea Loire, que en va ser una de les coordinadores−, ha estat dels que tenia clar que el patrimoni natural i la biodiversitat són veritables estructures d'Estat a preservar, que han de jugar un paper de primer ordre en la república catalana que estem construint, com passa als països més avançats. La seva feina estratègica i rigorosa en l'elaboració de plans i instruments de protecció ha estat fonamental en les polítiques desenvolupades els darrers anys al nostre país, com reconeix tothom del món ambiental que va tenir la sort de poder treballar amb aquest servidor públic que va fer de la seva vocació ecologista el seu ofici. Un tècnic independent que no va defallir mai a estimular tant com va poder un major compromís dels diferents governs en l'àmbit ambiental, assumint també la quota de responsabilitat global que com a país ens pertoca. La seva petja es troba en tots els instruments de gestió ambiental endegats com ara el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN), la Xarxa Natura 2000, la xarxa de parcs naturals, la xarxa europea Europarc o la Xarxa de Custòdia del Territori, entre d'altres. I seria de justícia que algun servei, premi o instrument en favor de la preservació de la natura portessin el nom de qui va ser-ne un pensador estratègic i un treballador exemplar. Ajudaria a mantenir viva la seva memòria i seria una invitació constant al compromís. En Salvador fonia l'amor a la seva família i l'admiració per la natura amb el desig de llibertat i justícia social per a la gent del seu país, amb una visió solidària del món que també havia exercit des de jove en una comissió de cooperació local. Aquestes van ser sempre la seves lluites des que de ben jove va participar en la creació del Col•lectiu per a la Conservació de l’Entorn de Vilassar, va impulsar una secció de conservació al Museu Arxiu del poble i va també liderar la creació del Centre d’Acció Territorial i Ambiental del Maresme (CATAM). El Parc de la Serralada Litoral de la seva comarca tampoc no hauria estat tan pioner sense la intervenció decidida de qui els darrers anys també havia participat activament en la creació del Consell de la Vila de Vilassar de Dalt, del qual era vicepresident, en una mostra més de servei fet sempre a peu de carrer. Els que vam tenir la sort de conèixer-lo i que ara l'enyorem tot maleint la fragilitat humana sabem que la seva vida malauradament curta deixa una empremta que marca un camí i un compromís cívic a seguir. I aquest Onze de Setembre que un cop més sortirem massivament al carrer és també una invitació a ser-hi i a defensar la terra de part seva, amb tot el seu patrimoni natural, que és penyora de futur. En nom seu i el de tots els que ens han deixat encarregat que defensem la dignitat del nostre poble, que també és el seu. Vicenç Relats i Casas, periodista i membre del Secretariat Nacional de l'ANC
(article publicat al digital www.lliureimillor.cat el 9 de setembre de 2016)

Jordi Castellà

Gràcies Salvador per haver-me obert les portes a fer realitat un dels meus somnis, treballar per a la conservació de la natura.
Sempre et recordaré.

Ajuntament de Vilassar i Museu Arxiu

L'Ajuntament de Vilassar i el Museu Arxiu expressen el seu condol per la mort de Salvador Grau i Tort.
El 24 de juny de 2016 ens va deixar en Salvador Grau i Tort, una de les persones més actives i referents de la societat civil vilassarenca, després d’una llarga malaltia contra la qual ha lluitat fins al final. En Salvador ha estat una persona singular per a Vilassar. Sempre s’ha mogut en el camp de l’activisme en diferents àrees, vinculat al Club d’Esplai Vilassar, al Casal Popular, al Grup de Joves Cristians, a la Comissió Dindori de treball per al Tercer Món, a entitats antimilitaristes i per la pau, a moviments de recuperació de les llibertats de Catalunya, i d’una manera molt especial ha treballat tota la seva vida en la defensa del medi natural i a la divulgació del patrimoni cultural local. De la defensa del patrimoni natural en va fer la seva vida, formant-se com a biòleg, col•laborant amb entitats ecologistes, essent un dels impulsors de l’educació ambiental al nostre país. En l’àmbit de l’ecologia, la seva contribució fou essencial en la creació del Parc Serralada Litoral. Laboralment, al Departament de Medi Ambient de la Generalitat va continuar treballant en aquest sentit, desenvolupant plans de protecció i millora dels espais naturals. A nivell local va ser col•laborador del Museu Arxiu de Vilassar durant més de 37 anys, on va destacar per la seva aportació en la planificació de projectes i en la seva aposta per la divulgació i protecció del nostre patrimoni. El seu reconeixement es concretà en el fet que el Consell Rector del Museu Arxiu li atorgà, per unanimitat, el premi Drac Alat el 2016. Persona compromesa amb el seu entorn, de conviccions fermes i amb una capacitat de treball envejable, ha deixat petjada en el poble que tan estimava. La darrera contribució va ser coordinar les tasques del Consell de Vila, essent-ne el Vicepresident. Gràcies a en Salvador, el Consell fou capaç d’elaborar documents de planificació de polítiques públiques per al municipi de Vilassar. Vilassar, el poble, perd una mirada atenta, reflexiva i crítica, a la nostra raó de ser. En Salvador es comprometia de paraula i d’acció, sempre en benefici de la nostra comunitat. El tindrem sempre present i no perdrem aquesta mirada crítica, reflexiva i serena. Vilassar de Dalt, 23 de juny de 2016

Xavier Nicolau i Adela Pujol

Aquells bons moments viscuts sempre estaran en nosaltres, Salvador.
Una abraçada company.

Pili Vendrell

Venia a despedir-te i et vaig retrobar.

Salvador,

Queden lluny els dies i la setmana convulsa que ens va deixar a tots xocats i paralitzats. De sobte d’un dia per l’altre tot s’acaba i ja no hi seràs més, sense haver-te pogut dir adeu, parlar. Costa molt de païr, acceptar. I més quan havies tornat a estar entre nosaltres amb la il.lusió de continuar i reprendre la vida amb més empenta que mai.  
Pocs dies despres vam pujar als teus boscos de Vilassar de Dalt, allí on fèies les caminades de convalescència i el “camí de la salut” que explicaves. Hi havia l’Àurea, la teva dona, l’Enric, el teu amic de l’ànima, i també els teus fills. Us agraeixo infinitament als quatre aquest regal que ens vau fer amb tota la vostra tristesa i també amb tot l’amor. Salvador, vaig venir a despedir-te i et vaig retrobar. Els teus éssers estimats ens explicaven coses del teu altre món de Vilassar de Dalt, t’he retrobat i també redescobert. Aqui he tornat a connectar amb tú i ara ets present des d’un altre lloc, més tranquil i serè. Gràcies Àurees i Enrics !
Des de llavors he anat “parlant” amb tu, a diferents estones, de diferents maneres, de diferents coses, de temes pendents. De vegades apareixes en els moments més sorprenents, sovint a la feina. Hi ets i hi seràs sempre. La teva empremta és arreu, en documents, mails, post-its de lletra petita, rodona i perfecte, signatures, converses (.... “d’això en Salvador va dir que/ pensava que “ ….). Sobretot la teva manera de fer les coses i expressar-te. Som la continuació de la teva feina i de la teva visió i tú ets un referent. Personalment tot el que sé i he viscut sobre conservació de la natura ho he après al teu costat al llarg dels anys al Servei, després de “viatjar” per diferents unitats del Departament de Medi Ambient, la meva escola professional, i especialment durant els 10 anys intensos de coordinació. T’estic infinitament agraïda pel teu mestratge i l’aprenentatge. Son un munt de records i vivències compartides, reunions de coordinació interminables, “bolos” pel territori (AltPirineu, el Montgri i les Medes, Prades, Montserrat,...), preparant les reunions i sortides trimestrals del Servei, escoltan-te pensar i assajant xerrades en veu alta una i altra vegada, insistent, perseverant en allò que creies. També aquesta darrera etapa, la més dura, quan ens vam haver de reinventar, visionant i planificant el nostre futur com a unitat amb tot un seguit de sessions de treball que van culminar al Centre d’Art i Natura a Farrera. Per a mi, aquests anys, els més complexos i dificils. Ha costat guarir les ferides de cadascú i sostenir i contenir els sentiments i emocions del grup, gestionar els anhels i aspiracions de tots amb la la teva visió i determinació.  
Ara tot i que una part de tu no hi es, t’has convertit o refermat com a “pal de paller” (i escric això perquè era una frase que t’agradava dir !) de molts professionals de la conservació de la natura, tant a casa nostra, com d’altres territoris. Ens sentim més compromesos i convençuts del que fem, i, crec que també m’atreveixo a dir-ho, amb un sentiment de comunitat i de caminar plegats, més profund que mai.
Gràcies Salvador, mestre, company, amic,
Estigues en PAU i sigues FELIÇ alli on estiguis.
(no et dic descansa, perque em costa imaginar-te descansant, i no sé si te’n deixem ! )
Una gran abraçada,
Pili

Carles Armengol

No en sabia res de res des de feia anys però, a l’assabentar-me de la mort d’en Salvador Grau, el record de seguida es va fer ben viu i l’impacte de la notícia dolorós, pensant sobreteot en el buit que la seva absència deixaria en les persones més properes i en els projectes en que segur estava generosament implicat.
Vàrem coincidir al carrer Numància, on ens aplegava la mútua passió per l’esplai. Va fer una molt bona feina i va deixar petjada. També el record d’una manera de fer molt característica. Amb molt bon humor, però amb una gran seriositat. Rient, però mai banalitzant el que tenia entre mans i sempre maldant per que el seu fer mantingués una total coherència amb les conviccions que proclamava.
Esperem que la seva presència continuï amb nosaltres encara que de manera misteriosa. Confiant en el que el Mestre ens va ensenyar: en Salvador, com a bona llavor, fruitarà!

Montserrat Ros Gironès

El teu record quedarà per sempre lligat a d'altres persones que van ser al meu costat en una de les èpoques més boniques de la meva carrera professional, la creació del Departament de Medi Ambient i així, aquest record serà de sensacions i sentiments més que de documents i entrebancs per tirar les coses endavant; però, sobretot, el record serà el del teu somriure.

Josep Planas

Ja fa força dies que et vam dir adéu, però encara no em sé avenir que és un adéu per sempre. Sovint m'apareixes a la memòria amb detalls viscuts junts i que em fan recordar quant he aprés al teu costat i lo bé que ens ho havíem passat treballant o compartint moments de lleure.
Ho trobaré a faltar tant!, els teus consells, els teus suggeriments, les teves iniciatives i, sobre tot, els teus acudits sempre subtils i molt especials.
He perdut un amic més que un company de feina i això serà molt difícil d'assumir.
Una abraçada eterna pel meu molt estimat company

Josep Oriol Pujol. Director General Fundació Pere Tarrés

El dia de la revetlla de Sant Joan ens va deixar Salvador Grau, una persona excel•lent, biòleg, Cap del Servei de Planificació de l’Entorn Natural de Catalunya, membre de la Institució Catalana d’Història Natural, ex-Secretari General del Moviment de Centres d’Esplai Cristians (MCEC), pare, espòs, amic. El darrer any i mig havia lluitat amb totes les seves capacitats amb la malaltia que va poder amb el seu cos. El dia de Sant Joan centenars d’amics, familiars i coneguts l’acomiadàvem a l’Església de Vilassar de Dalt. Una celebració sentida que havia contribuït a preparar, on la música, les Benaurances, el Parenostre i alguns parlaments ens van retornar la serenitat i l’agraïment a Déu, per haver-lo conegut i pogut compartir tant.

De la seva etapa de Secretari General del MCEC en destaca un esperit constructiu, detallista, treballador. Repassant la revista El Cove, el butlletí del MCEC en la segona meitat dels 80 en què va assumir responsabilitats, trobem cròniques seves de la trobada de Taizé a Barcelona del 85, un article sobre “Esplai i Objecció de Consciència”, una invitació a la “Campanya” del 87 a “Lluitar contra tota marginació”, una crònica de la trobada d’”El Miracle” de Coordinació Catalana l’any 1987 junt a altres cròniques i una ressenya del llibre sobre “La Ruca”, de Lluís Arrondo i Miquel Jaumot.
En una de les converses mantingudes al llit de l’hospital parlàvem de les seves tres grans passions viscudes des de la fe: la natura, el país i la família. Persona discreta, poc donat a la cridòria, va voler estar simbòlicament acompanyat en el tanatori i el funeral de l’estelada i la motxilla amb unes plantes recollides en la seva estimada Serralada de Marina, entre el Maresme i el Vallès.
Recollim a la revista ESTRIS unes paraules d’Enric Ortega, Tècnic en el seu moment del MCEC, gran amic d’en Salvador, així com un poema de l’any 85 d’ell mateix.