Pere Vives. Cap d’Educació Ambiental Fundació Pere Tarrés

En record de Salvador Grau...

Feia temps que no havíem coincidit d’ençà a principis dels anys noranta quan tu a la secretaria del MCEC i jo al Departament de Natura de l’Escola de l’Esplai començàvem a pensar una estratègia i un programa d’educació ambiental per a la Fundació Pere Tarrés. L’any 1989 un petit equip de quatre persones, l’Araceli, en Sergi, en Salvador i jo mateix, vàrem crear els primers programes per l’Escola de natura de la Ruca, la primera Escola de natura de la Fundació, que va obrir camí a tot un seguit de programes i propostes fins a les més de 10 instal·lacions que actualment funcionen, totes elles tenen alguna cosa d’aquells inicis i dels suggeriments del Salvador. El 1990, ell mateix feia un monogràfic que es deia educació ambiental amb uns primers continguts sobre aspectes que tant li agradaven, societat, educació i medi ambient. D’aquella idea primerenca en va néixer un curs d’introducció a l’educació ambiental que es desenvoluparia l’any 1991, on el salvador faria una sessió sobre l’educació ambiental en espais naturals protegits, el contingut on es sentia més còmode. Aquest curs d’introducció va donar pas a un programa d’Educació Ambiental que des de l’any 1992 fins al 2012 va donar pas a un nou certificat de professionalitat d’educació ambiental. Tot el conjunt ha donat molts fruits a la formació ambiental de la Fundació, per on han passat molts alumnes i molts professors que ara són professionals de l’educació ambiental del nostre país. Tots aquests més de 20 anys de formació, duen sens dubte també el llegat, la constància, la fermesa i l’empenta d’en Salvador Grau.

Ja veus, ens vàrem conèixer poc temps, però vàrem compartir bones estones de revisar programes, dissenyar idees i fer créixer la formació en el medi ambient una passió àmpliament compartida per tu i tots els que hem estat deixebles o companys teus de camí.

Quedaràs en el meu record per sempre...

Cubelles 3 d’Agost del 2016

Pere Vives

Cap d’Educació Ambiental

Fundació Pere Tarrés

Revista Ecologistas (Ecologistas en Acción)

Consell de Protecció de la Natura

Benvolguda família, La Comissió Permanent del Consell de Protecció de la Natura, celebrada el 14 de juliol, va acordar reconèixer la tasca realitzada per Salvador Grau en defensa de la natura, i agrair la col·laboració amb el Consell. Se’ns fa difícil expressar aquest reconeixement en termes merament administratius, atesa la personalitat del Salvador i que la major part de nosaltres el coneixíem des de fa molt de temps, i havíem col·laborat moltes vegades. Poca cosa podem afegir sobre en Salvador i la seva tasca professional que vostès no sàpiguen o que d’altres persones no hagin dit ja. Aquesta és una de les coses que voldríem remarcar, i que quedarà associat a la seva memòria: el consens reconegut al Salvador i al seu treball des d’una diversitat molt àmplia i molt nombrosa; poques altres persones podrien assolir aquesta unanimitat tan sincera i tan generalitzada de reconeixement. L’altra és la tenacitat, el rigor, la coherència i la capacitat de lideratge que ha caracteritzat el seu treball durant tants anys. Amb una visió estratègica privilegiada i amb un excepcional coneixement de la matèria, a poc a poc, en la mesura que els recursos i la conjuntura ho feien possible, anava creant i lligant, una a una, les peces d’una gran proposta de futur, que ha esdevingut col·lectiva. I no podem deixar de referir-nos a la seva honestedat personal, a la bonhomia no mancada de caràcter, a la paciència, a la il·lusió i a la capacitat de seducció en els temes relacionats amb la natura, que no van deixar ningú indiferent. En nom propi i de tots els membres del Consell voldria acompanyar-los en la pèrdua i assegurar-los que mai no deixarà d’estar en el nostre record. Amb tot l’afecte Joandomènec Ros President del Consell de Protecció de la Natura

Lluís Rovira

Vaig coincidir amb en Salvador Grau en algunes reunions dels organs de govern del CREAF.

D'ell en volia destacar algunes coses. La primera, cridava l'atenció la seva veu profunda. La segona, el seu criteri, i concretament el seu bon criteri.

En els darrers anys vam haver de prendre algunes decisions no fàcils al CREAF i ell sempre va estar donant suport a les solucions més aviat que no pas als problemes associats a les solucions. És molt d'agrair aquest posicionament.

Ell escoltava quan algú proposava noves vies de sortida a les diferents qüestions que es plantejaven. Sovint va ser un aliat des de la Generalitat de Catalunya. I cal dir que el seu suport al CREAF ha permès a aquesta institució fer una bona evolució durant els darrers anys.

No puc anar molt més enllà perquè no el vaig coneixer molt profundament. Però sí puc dir que em dol la seva pèrdua.

Em va sobtar quan me'n vaig assabentar. No me l'esperava aquesta.

Desitjo a la família que se'n pugui sortir de la millor manera possible. I d'ell, em queda un bon record.

Sort amic en aquest nou camí. El teu criteri segur t'ajudarà.

Alfons Villagrasa Bot

Avui fa un mes que no hi ets, Salvador, i encara no m'ho empasso...

Vaig tenir la sort de compartir amb tu uns quants anys al Club d'Esplai i al Grup de Joves, amb tantes i tantes activitats i experiències viscudes. Preparant Colònies, o reunits per revisar com està anant el curs a l'Esplai, o preparant alguna pregària o una missa de joves, i també algun diumenge a la tarda improvitzant amb els teclats. 

Com un dels grans gurus, tu sempre amb el teu rigor i alhora aquell toc d'humor del fi. No perquè sí alguns et dèiem el mestre, que ho seguiràs sent per sempre.

Amb poca gent he rigut tant fins a plorar, quan relataves alguna anècdota fins al més petit detall, revivint l'escena una i altra vegada (especialment memorable quan coincidíeu els tres mosqueters).
Ets de les persones amb les que em sento connectat des de sempre, potser perquè en el fons disfrutem i compartim coses que creiem importants, les més importants de totes, la família i els amics, el país i la defensa de la seva identitat nacional, la música, i sobretot la Natura.
Avui mateix hem anat a les primeres jornades per l'Ecologia i el Canvi Climàtic que s'han organitzat a Vilassar, i ben segur que no t'ho hauries perdut. En Francesc t'ha anomenat al començar una de les xerrades parlant de la Serralada Litoral, i de com reconnectar amb el medi natural, de fet el nostre món. La teva força ens hi ajudarà segur.
No te'n vagis gaire lluny amic, que ja et trobem a faltar.

I a l'Àurea una abraçada molt forta, i tot el que calgui per seguir endavant.

Alfons

Laura Pujol Benaiges

Salvador, va ser tot un luxe poder treballar amb tu colze a colze, on vaig constatar la teva vàlua personal i professional i una tenacitat inacabable. Tot i que fou durant un període molt curt de temps, el recordaré amb aquella intensitat i il·lusió de qui persegueix un somni. Moltes gràcies. El meu més sentit i sincer condol a la família i amistats.

Josep Maria Mallarach

En memòria de Salvador Grau i Tort (1963-2016)
(article escrit per a la revista El Setmanari d'Olot)


El nom de Salvador Grau és desconegut de la majoria de garrotxins, tot i que va iniciar la seva activitat professional a Olot, fa 26 anys, i que ha estat una persona molt reconeguda en el seu entorn professional: el de la conservació del patrimoni natural de Catalunya.

Ara que ens ha deixat, després d’una vida ampla i intensa, compromesa amb el seu país  i amb la seva gent, escau recordar -lo, i agrair-li tot allò que li devem. Perquè en Salvador forma part d’aquelles rares persones que han estat capaces de desplegar una gran tasca de servei al país, amb honestedat i grandesa, amb visió estratègica clara i generosa, amb una acció infatigable, discreta i efectiva. I això, en una societat mediàtica, on sembla que tothom que fa res destacable ha de sortir necessàriament als mitjans; cosa manifestament falsa, com bé sabem.

Nascut a Vilassar de Dalt l’any 1963, després d’estudiar la carrera de biologia i fer un màster en gestió de recursos naturals, en Salvador va començar a treballar al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, l’any 1990. Recordo com si fos avui el dia que es va presentar al Casal dels Volcans, amb un rostre confiat i serè, i mentre encaixàvem les mans em deia un solemne: Déu vos guard! Aviat ens varem adonar de les seves qualitats: la responsabilitat, el rigor en l’anàlisi i el diagnòstic, la claredat, articulació i precisió en l’exposició oral i escrita, el van fer destacar com un professional brillant. Poc després va passar als serveis centrals del nou nat Departament de Medi Ambient, i va esdevenir cap de Secció, i uns anys més tard, cap de Servei de Planificació de l’Entorn Natural, càrrec que va ostentar fins que la malaltia el va fer plegar.

Com a servidor públic, en Salvador Grau va exercir un lideratge tan discret com eficient en la conservació del patrimoni natural, des de la Generalitat de Catalunya, amb una activitat perseverant, lleial i modèlica, i malgrat les enormes dificultats que va haver de capejar. A Catalunya, li devem, en gran mesura, el sistema d’espais naturals protegits, la xarxa d’espais Natura 2000, la declaració dels parcs naturals de la Serra de Marina, del Montsant, de l’Alt Pirineu, del Montgrí-Illes Medes, i de les Capçaleres del Ter i del Freser; els vincles establerts entre l’Administració responsable del patrimoni natural i els centres de recerca i la societat civil, especialment la Xarxa de Custòdia del Territori, i tants d’altres. A l’àmbit estatal, en Salvador va tenir un paper important en la consolidació de la secció espanyola de la Federació Europarc, i en l’elaboració del primer pla d’acció dels espais protegits de l’estat, concebut en una assemblea celebrada a Olot mateix.

Ara bé, tan important com el llegat material que ha deixat és l’obra seva que encara no ha aflorat. Voldria destacar quatre projectes a les que va destinar molts esforços i que trobo molt rellevants: la llei de patrimoni natural i biodiversitat (amb dues versions, el 2005 i el 2010); l’estratègia de conservació de la biodiversitat (de la qual va coordinar tres versions); el pla director de connectivitat ecològica de Catalunya (2007-08) i l’estudi dels impactes que l’activitat econòmica catalana té en la biodiversitat global (2010 i 2012).

L’activitat d’en Salvador Grau en l’àmbit cívic fou generosa i fructífera. Al seu Vilassar nadiu, va fundar del Col·lectiu per a la Conservació de l’Entorn de Vilassar i del Centre d’Acció Territorial i Ambiental del Maresme, va ser membre del Consell Rector del Museu Arxiu Municipal, i va impulsar del Consell Municipal, del qual era vicepresident, motius pels quals era molt apreciat i reconegut. A escala catalana, va estar vinculat al Moviment de Joves Cristians de Comarques, i els darrers dos anys, va impulsar la gran coalició per a la defensa del patrimoni natural (2014) per fer front, des de la societat civil, a un lamentable període de desmantellament i retrocés de les polítiques públiques de conservació de la natura,, del qual just ara sembla que estiguem eixint. Amb la mateixa convicció i vocació de servei, va impulsar a continuació la creació del col·lectiu de professionals Conservació.cat (www.conservaciocat.org), del qual va formar part de la comissió gestora fins el darrer dia que la malaltia li va permetre.

Com a bon planificador que era, en Salvador va planificar la seva vida entorn d’objectius clars, en què confluïen la vida i els anhels personals i professionals, com un tot. N’hi ha tres de fonamentals que ens va confessar la seva esposa al funeral: la seva terra, el patrimoni natural del seu país i la seva família. I com que va mantenir la consciència lúcida fins al final, també va planificar el seu funeral en detall, des del sermó de les Benaurances com a lectura escollida, l’estelada que havia de cobrir el fèretre, les cançons i músiques que sonarien –cançons d’amor i de compromís, cap de trista- fins el recordatori que volia donar als assistents. Home de principis i de valors sòlids, amb una trajectòria vital rectilínia, en Salvador va posar al recordatori un poema que havia escrit quan tenia 22 anys, que reflecteix bé –i gairebé de manera premonitòria- els seus anhels i com va viure la seva vida:

Jo he somiat.
M'he quedat adormit
descansant del combat
d'aquest jorn que tot just hem començat.

Però, jo he somniat que tots els homes s’estimaven,

caminant cap a una terra de llibertat.

I a les muntanyes un verd resplendent

i a les cabanes l’amor…

Hem treballat perquè tothom sigui germà

en aquest nou món.

Com a únic cap volem l’Amic,

ha sigut la nostra llum en el combat.

I m’he despertat cansat

perquè cal que, lluitant, resistim

i tot just hem començat.

No em deixis ara amor meu

que la llum vora teu

és més fàcil de trobar enmig del combat.

La cerimònia a l’església de Sant Genís de Vilassar de Dalt -plena de gom a gom- va ser al migdia d’una diada de Sant Joan serena i lluminosa. L’ambient era emocionat i ple de reconeixement. No recordo haver vist mai tantes persones plorant; sobretot tants homes.

Sortint del funeral, algunes persones que hem compartit anhels amb en Salvador, entre els quals l’actual director del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, Xavier Puig, parlàvem de la conveniència de retre-li algun homenatge. Pensant amb clau garrotxina hi ha una acció que estic segur que en Salvador escolliria, per damunt de cap altra: executar el Pla especial de la Moixina-Pla de Llacs, que ell mateix havia elaborat conjuntament amb els arquitectes Llorenç Panella i Albert Pons i amb qui signa aquestes ratlles. Aquest Pla especial, aprovat l’any 1993, espera un lideratge polític amb coratge per executar-lo. Permetria recuperar l’extraodinari paisatge de roures pènols i aiguamoixos que havia inspirat els grans paisatgistes olotins, començant per Joaquim Vayreda. Com si fos una premonició, l’estiu passat, el taller que organitzen els arquitectes RCR a Olot va ser dedicat a l’espai de la Moixina-Pla de Llacs. Un estol d’arquitectes vinguts d’arreu del món van reflexionar i varen plantejar noves propostes, visionàries, creatives, a partir d’aquell Pla especial, algunes de les quals són perfectament viables i atractives. Sabrem ara assumir aquest repte? Sabrem teixir les complicitats que calen per fer realitat la recuperació dels poètics paratges d’aiguamoixos i les esplèndides rouredes de pènol de la Moixina?

Procurarem fer-ho, Salvador.

Descansa en pau, bon amic.