T’escric encara sota els efectes de la ràbia per la teva partença. No ho acabo de pair. I el fet de no haver viscut el condol, fa que tot em sembli un mal somni... Saps que et trobaré molt a faltar... Els estius a la terrasseta de casa teva, amb l’Àuria i tota la família, parlant de tot i de res... les estades a Luesia... les passejades pel poble que tant estimem. Hem passat una vida junts i això deixa molta petjada i molt intensa. Saps que a més d’un bon amic, erets un referent, per la manera en que t’agafaves les coses i com t’implicaves en la solució dels problemes.
Recordo com si fos ara la pujada a la cova de Castell de l’Areny, on amagàvem unes pistes, una setmana abans que hi pugessin els nanos (tu recordaràs l’any, jo no), la caminada sota la pluja fins l’ermita de Sant Romà, les Colònies de Joanetes, totes les altres colònies... el curs de monitors, i així fins a més de 40 anys junts...
Però el que més trobaré a faltar, son les nostres xerrades, sempre interessants, positives, constructives i envoltades d’una fina ironia.
Penso que ha d’haver estat un cop molt fort per a l’Àuria, els nanos i la teva Mare Rosa, encara que tothom que et coneixia a fons, t’haurà plorat.
Salvador!, t’envio una forta, llarga, intensa abraçada. Molts petons també de part de la Nora. M’haguera agradat molt compartir amb tu els grans paisatges de l’Equador, segur que t’haguessin agradat. Espero poder abraçar finalment tots els teus, quan vagi a Vilassar. Amadeu
