Fa més d’un mes que te’n vas anar i encara no sóc capaç d’imaginar-te absent per sempre més. Encara impregnes el meu dia a dia perquè eres un referent per a mi, perquè estàs en cada porus del meu entorn de treball, m’has influït personalment, així com també a molts amics del meu cercle proper amb qui puc compartir aquests moments.
Fa quinze anys que vaig començar a córrer per Doctor Roux, just acabant la carrera, i encara arribo cada dia a l’edifici on vaig començar a treballar amb tu fent-me tot de preguntes. Malgrat que darrerament ja no treballàvem junts, vam seguir mantenint un apreci, una confiança i una amistat que sempre he atresorat.
M’has ajudat molt quan m’ha calgut, has donat la cara per mi, m’has volgut protegir, m’has comprès i m’has valorat més del que jo m’he valorat a mi mateixa. Vàries vegades has lluitat per mantenir-me en el teu equip, i també has lluitat per persones importants per a mi (altres membres del teu servei, companys i amics meus), posant-hi totes les teves energies, fins que les coses es van posar tan complicades que et vaig demanar que ja era suficient. Ho vas donar tot. I estaves disposat a donar encara més.
Ens hem parlat sempre amb molta franquesa i en algun moment també ens ha dolgut i ens hem quedat tocats per coses que ens hem dit, però l’amistat també és escoltar i valorar l’opinió de l’altre encara que no sigui compartida. Tanmateix, potser ens hem deixat alguna cosa per dir, potser no et vaig dir mai que vaig ser molt feliç en el teu servei!
Una de les últimes coses que et vaig dir va ser que t’admiro i que tens un ascendent sobre mi que molt poques persones tenen i això és perquè personifiques valors molt importants per a mi. Penso que has viscut (i has mort) amb molta autenticitat i enteresa i per això em sento feliç d’haver compartit amb tu una part important del meu camí per la vida.
Recordo quan ens cridaves a tots improvisadament al teu despatx amb algun motiu de celebració, com ara per lliurar regals de naixement a les noves mares i pares. També estic agraïda d’haver viscut junts experiències professionals com el congrés de la UICN de 2008 a Barcelona, on vaig tenir l’oportunitat de participar a través de la Sociedad Geológica en la primera assemblea en què l’organització conservacionista més important del món va sentir parlar de geologia i de patrimoni geològic -per primer cop! en els seus 50 anys d’existència. Va ser un moment històric.
No se m’oblidarà mai la teva cara de sorpresa i de desconcert quan et vam envair el despatx per celebrar la consolidació de la teva plaça com a cap de Servei i entre tots et vam voler fer un regal que estigués a la teva alçada. Et vas quedar parat, sobtat, emocionat, vull pensar que content, feliç.
Recordo insistir-te –per no dir perseguir-te- per sortir a esmorzar o dinar quan estaves tan ocupat i et calia un descans i vull agrair-te tots els cops que has acceptat, i també els cops que has estat tu qui m’ha insistit a mi. Em va agradar molt haver pogut assistir a la celebració sorpresa del teu 50è aniversari i conèixer la teva família, de la que sovint en parlaves amb molt d’orgull. També vaig estar molt contenta que vinguessis a casa meva i, juntament amb altres amics, compartissis un berenar (potser no prou dolç per a tu ;-P) en un moment molt dur i molt important per a mi. Gràcies per fer-me costat aquell dia.
I gràcies per la passejada guiada pel teu estimat Vilassar de Dalt (sempre especificaves “de Dalt”), i per les teves explicacions sobre anècdotes, indrets i persones importants per al poble o importants per a tu (com ara la casa dels teus avis).
No em va ser possible venir a dir-te adéu in situ el dia del teu comiat (estava envoltada de natura al teu -també estimat- Aragó) i és un pes que m’acompanyarà sempre. D’altra banda, intentant ser positiva, penso que des que ens van separar mai t’he dit adéu del tot... i en part ja m’agrada que segueixi sent així.
Descansa en pau, Salvador. No t’oblidarem.
I tota la meva solidaritat, empatia, força i ànims envers la teva meravellosa família.
Nàdia
