Formulari

Blog amb el recull dels escrits enviats entre el 23/6/2016 i el 31/10/2016. Un recull que es pot descarregar amb format publicació pdf a través d'aquest enllaç.

Salvador Grau (24/8/1963 – 23/6/2016)

Biòleg, cap del Servei de Planificació de l’Entorn Natural del Departament de Territori i Sostenibilitat.

Funcionari de la Generalitat de Catalunya des de 1994 i membre de la Institució Catalana d'Història Natural, es va dedicar plenament a la protecció del patrimoni natural de Catalunya, impulsant el Pla d'Espais d'Interès Natural, la declaració de diversos parcs naturals i la implantació de la xarxa europea Natura 2000 a Catalunya. L'afany de bastir ponts amb la societat va dur-lo a establir vincles professionals sòlids amb el món de la recerca i amb les entitats dedicades a la conservació de la natura, especialment amb la Xarxa de Custòdia del Territori.

El seu compromís amb la societat, el país i Vilassar de Dalt, el poble que el va veure néixer, va fer que en Salvador de ben jove s’impliqués en: l’educació en el lleure a través del Club d’Esplai Vilassar de Dalt, que el portaria a finals dels anys 80 a ser secretari general del Moviment de Centres d’Esplai Cristians (Fundació Pere Tarrés); el treball amb joves al Grup de Joves Cristians i les JARC; la sensibilització vers el tercer món a través de la Comissió Dindori; plataformes antimilitaristes i per la pau; moviments de recuperació de les llibertats de Catalunya, i, d’una manera molt especial, en la defensa del medi natural, essent pioner de l’educació ambiental a Catalunya. En aquest àmbit fou impulsor de la creació del Parc de la Serralada Litoral, i va fomentar la protecció i divulgació del patrimoni local a través del Museu Arxiu de Vilassar.

Compromès amb el seu entorn, de conviccions fermes i amb una capacitat de treball envejable, ha deixat petjada en totes i cadascuna dels persones que el vàrem conèixer.

La seva força ens portarà a seguir lluitant pels valors que tant va defensar: el país, la natura i una societat més justa.


dijous, 11 d’agost de 2016

Nàdia Herrero Martínez

Salvador... He estat reunint forces tots aquests dies per posar-me a escriure, perquè no he estat capaç de trobar les paraules, ajuntar-les, ordenar-les... i no em perdonaria que es tanqués el teu llibre de comiat sense haver-te escrit.

Fa més d’un mes que te’n vas anar i encara no sóc capaç d’imaginar-te absent per sempre més. Encara impregnes el meu dia a dia perquè eres un referent per a mi, perquè estàs en cada porus del meu entorn de treball, m’has influït personalment, així com també a molts amics del meu cercle proper amb qui puc compartir aquests moments.

Fa quinze anys que vaig començar a córrer per Doctor Roux, just acabant la carrera, i encara arribo cada dia a l’edifici on vaig començar a treballar amb tu fent-me tot de preguntes. Malgrat que darrerament ja no treballàvem junts, vam seguir mantenint un apreci, una confiança i una amistat que sempre he atresorat.

M’has ajudat molt quan m’ha calgut, has donat la cara per mi, m’has volgut protegir, m’has comprès i m’has valorat més del que jo m’he valorat a mi mateixa. Vàries vegades has lluitat per mantenir-me en el teu equip, i també has lluitat per persones importants per a mi (altres membres del teu servei, companys i amics meus), posant-hi totes les teves energies, fins que les coses es van posar tan complicades que et vaig demanar que ja era suficient. Ho vas donar tot. I estaves disposat a donar encara més.

Ens hem parlat sempre amb molta franquesa i en algun moment també ens ha dolgut i ens hem quedat tocats per coses que ens hem dit, però l’amistat també és escoltar i valorar l’opinió de l’altre encara que no sigui compartida. Tanmateix, potser ens hem deixat alguna cosa per dir, potser no et vaig dir mai que vaig ser molt feliç en el teu servei!

Una de les últimes coses que et vaig dir va ser que t’admiro i que tens un ascendent sobre mi que molt poques persones tenen i això és perquè personifiques valors molt importants per a mi. Penso que has viscut (i has mort) amb molta autenticitat i enteresa i per això em sento feliç d’haver compartit amb tu una part important del meu camí per la vida.

Recordo quan ens cridaves a tots improvisadament al teu despatx amb algun motiu de celebració, com ara per lliurar regals de naixement a les noves mares i pares. També estic agraïda d’haver viscut junts experiències professionals com el congrés de la UICN de 2008 a Barcelona, on vaig tenir l’oportunitat de participar a través de la Sociedad Geológica en la primera assemblea en què l’organització conservacionista més important del món va sentir parlar de geologia i de patrimoni geològic -per primer cop! en els seus 50 anys d’existència. Va ser un moment històric.

No se m’oblidarà mai la teva cara de sorpresa i de desconcert quan et vam envair el despatx per celebrar la consolidació de la teva plaça com a cap de Servei i entre tots et vam voler fer un regal que estigués a la teva alçada. Et vas quedar parat, sobtat, emocionat, vull pensar que content, feliç.

Recordo insistir-te –per no dir perseguir-te- per sortir a esmorzar o dinar quan estaves tan ocupat i et calia un descans i vull agrair-te tots els cops que has acceptat, i també els cops que has estat tu qui m’ha insistit a mi. Em va agradar molt haver pogut assistir a la celebració sorpresa del teu 50è aniversari i conèixer la teva família, de la que sovint en parlaves amb molt d’orgull. També vaig estar molt contenta que vinguessis a casa meva i, juntament amb altres amics, compartissis un berenar (potser no prou dolç per a tu ;-P) en un moment molt dur i molt important per a mi. Gràcies per fer-me costat aquell dia.

I gràcies per la passejada guiada pel teu estimat Vilassar de Dalt (sempre especificaves “de Dalt”), i per les teves explicacions sobre anècdotes, indrets i persones importants per al poble o importants per a tu (com ara la casa dels teus avis).

No em va ser possible venir a dir-te adéu in situ el dia del teu comiat (estava envoltada de natura al teu -també estimat- Aragó) i és un pes que m’acompanyarà sempre. D’altra banda, intentant ser positiva, penso que des que ens van separar mai t’he dit adéu del tot... i en part ja m’agrada que segueixi sent així.

Descansa en pau, Salvador. No t’oblidarem.

I tota la meva solidaritat, empatia, força i ànims envers la teva meravellosa família.

Nàdia