Sometimes you don’t have to have spent a lot of time with someone for the person to have great influence on you. Living on another continent I did not have many opportunities to see Salvador, but each time I did it was an occasion. Between our infrequent visits from Catalonia to Massachusetts, or vice versa, I would often have news of Salvador from many mutual friends and colleagues. I count myself blessed to have many acquaintances from Catalonia, and Salvador is part of the reason why. Salvador stands out in this crowd of Catalan friends because he had a wonderful balance of seriousness of purpose combined with boyish charm.
I met Salvador when we hosted an exchange group to New England on the topic of land conservation and stewardship in 2005. We have enjoyed a rich exchange with friends in Catalonia and colleagues in Massachusetts for several decades now. Publicly, I attribute this to the many similarities between our two subnational state/provinces: both about the same size in geography and population, with very similar industrial heritage. Ideas of private land conservation and stewardship from New England have been taken up in Catalonia. We exist at similar latitudes and are often moving in parallel. But the connections run deeper than demographics and statistics. The relationships are based on friendships and mutual respect.
Salvador seemed to recognize all of this. He seized on opportunities presented by our early connections through Miquel Rafa, Jordi Pietx, and others. He actively promoted programs to promote land stewardship in Catalonia. Without his support, I don’t know if the Xarxa de Custodia del Territori would have come to exist.
At this time of remembering Salvador I have recently returned from the World Conservation Congress, in Hawai’i. This is significant because it was at the last WCC, four years ago in Jeju, Korea, that I last saw Salvador. My wife, Jessica Brown, has written about our time there and the horsemeat menu, now notorious among our circle of friends. I can still see Salvador sitting around the table, grinning.
Before he became ill, Marta (Subirà) and I talked about having Salvador come to work with me for awhile in Massachusetts, to expand his understanding of our approaches to land stewardship and also improve his skills in English. I greatly regret that we never had that opportunity. I would have so enjoyed spending more time with Salvador, to deepen our natural friendship and further our common cause. I felt a kinship with him, interrupted but not separated by distance.
As I write, I am sitting on an elevated deck at our home in coastal Massachusetts in late afternoon, looking east towards Europe. Birds are settling in for the night and creatures of the dusk are making themselves heard. It is midnight in Catalonia and, I suppose, a persistent midnight for those mourning Salvador’s passing. But there is a soft, lingering light here as I look out on a world that is beautiful—a world left a little better because of the short life of a far-off friend with a boyish smile.
(Un record d’en Salvador Grau
De vegades no cal passar molta estona amb algú perquè aquest algú exerceixi en nosaltres una gran influència. Vivint en un altre continent, no vaig tenir massa oportunitats de veure en Salvador, però cada vegada que ho feia era una ocasió. Entre les infreqüents visites de Catalunya a Massachusetts, o viceversa, no era estrany que m’arribessin notícies d’en Salvador de part de diversos amics i col·legues que teníem en comú. Em considero afortunat de tenir força coneguts de Catalunya, i en Salvador n’és un dels motius.
En Salvador sobresurt d’aquesta munió d’amics catalans perquè tenia un equilibri preciós de resolució seriosa combinada amb un encant ingenu.
Vaig conèixer en Salvador quan vam acollir un grup d’intercanvi a Nova Anglaterra sobre conservació i custòdia del territori, el 2005. Ara ja fa dècades que gaudim d’intercanvis enriquidors entre amics i col·legues a Catalunya i a Massachusetts. Sempre dic que ho atribueixo a les moltes similaritats que comparteixen els nostres dos estats/províncies subnacionals: una mateixa mida en termes geogràfics i de població, i un patrimoni industrial molt similar. Algunes idees de conservació privada i custòdia del territori pròpies de Nova Anglaterra s’han adoptat a Catalunya. Existim en latituds similars i sovint ens movem en paral·lel. Però les connexions són més profundes que la demografia i l’estadística. Són relacions basades en l’amistat i el respecte mutu.
I en Salvador sabia reconèixer tot això. Va aprofitar les oportunitats derivades dels nostres primers contactes amb en Miquel Rafa, en Jordi Pietx i d’altres. Va tirar endavant activament programes per fomentar la custòdia del territori a Catalunya. Sense el seu suport, no sé si la Xarxa de Custòdia del Territori hauria arribat a existir.
Recordo en Salvador ara, acabat de tornar del Congrés Mundial de Conservació, de Hawaii. I és significatiu perquè va ser al darrer Congrés, quatre anys enrere a Jeju, Corea, que el vaig veure per última vegada. La meva dona,la Jessica Brown, ha escrit sobre la nostra trobada allà i sobre el menú de la carn de cavall, ara ja notòria entre el nostre cercle d’amics. Encara veig en Salvador a la taula, rient.
Abans que es posés malalt, la Marta (Subirà) i jo havíem parlat de la possibilitat que en Salvador fes una estada amb mi a Massachusetts, per ampliar el seu coneixement sobre la nostra aproximació a la custòdia del territori i també per millorar l’anglès. Em sap molt de greu que no ho arribéssim a tenir l’oportunitat de fer-ho. M’hauria agradat tant, estar més temps amb en Salvador, aprofundir la nostra amistat natural i seguir amb la nostra causa comuna. Sentia per ell una afinitat que la distància interrompia però no separava.
Escric des d’una coberta una mica elevada, a la nostra casa de la costa de Massachusetts, al captard, mirant a l’est cap Europa. Els ocells van jóc es comencen a sentir les criatures del capvespre. A Catalunya és mitjanit i, suposo, una mitjanit persistent pels qui ploren la pèrdua d’en Salvador. Però hi ha una llum suau i que es resisteix a desaparèixer mentre miro enfora, cap a un mon que és bonic —un món que és ara una mica millor gràcies a la vida curta d’un amic llunyà de somriure ingenu.)