(article escrit per a la revista El Setmanari d'Olot)
El nom de Salvador Grau és desconegut de la majoria de garrotxins, tot i que va iniciar la seva activitat professional a Olot, fa 26 anys, i que ha estat una persona molt reconeguda en el seu entorn professional: el de la conservació del patrimoni natural de Catalunya.
Ara que ens ha deixat, després d’una vida ampla i intensa, compromesa amb el seu país i amb la seva gent, escau recordar -lo, i agrair-li tot allò que li devem. Perquè en Salvador forma part d’aquelles rares persones que han estat capaces de desplegar una gran tasca de servei al país, amb honestedat i grandesa, amb visió estratègica clara i generosa, amb una acció infatigable, discreta i efectiva. I això, en una societat mediàtica, on sembla que tothom que fa res destacable ha de sortir necessàriament als mitjans; cosa manifestament falsa, com bé sabem.
Nascut a Vilassar de Dalt l’any 1963, després d’estudiar la carrera de biologia i fer un màster en gestió de recursos naturals, en Salvador va començar a treballar al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, l’any 1990. Recordo com si fos avui el dia que es va presentar al Casal dels Volcans, amb un rostre confiat i serè, i mentre encaixàvem les mans em deia un solemne: Déu vos guard! Aviat ens varem adonar de les seves qualitats: la responsabilitat, el rigor en l’anàlisi i el diagnòstic, la claredat, articulació i precisió en l’exposició oral i escrita, el van fer destacar com un professional brillant. Poc després va passar als serveis centrals del nou nat Departament de Medi Ambient, i va esdevenir cap de Secció, i uns anys més tard, cap de Servei de Planificació de l’Entorn Natural, càrrec que va ostentar fins que la malaltia el va fer plegar.
Com a servidor públic, en Salvador Grau va exercir un lideratge tan discret com eficient en la conservació del patrimoni natural, des de la Generalitat de Catalunya, amb una activitat perseverant, lleial i modèlica, i malgrat les enormes dificultats que va haver de capejar. A Catalunya, li devem, en gran mesura, el sistema d’espais naturals protegits, la xarxa d’espais Natura 2000, la declaració dels parcs naturals de la Serra de Marina, del Montsant, de l’Alt Pirineu, del Montgrí-Illes Medes, i de les Capçaleres del Ter i del Freser; els vincles establerts entre l’Administració responsable del patrimoni natural i els centres de recerca i la societat civil, especialment la Xarxa de Custòdia del Territori, i tants d’altres. A l’àmbit estatal, en Salvador va tenir un paper important en la consolidació de la secció espanyola de la Federació Europarc, i en l’elaboració del primer pla d’acció dels espais protegits de l’estat, concebut en una assemblea celebrada a Olot mateix.
Ara bé, tan important com el llegat material que ha deixat és l’obra seva que encara no ha aflorat. Voldria destacar quatre projectes a les que va destinar molts esforços i que trobo molt rellevants: la llei de patrimoni natural i biodiversitat (amb dues versions, el 2005 i el 2010); l’estratègia de conservació de la biodiversitat (de la qual va coordinar tres versions); el pla director de connectivitat ecològica de Catalunya (2007-08) i l’estudi dels impactes que l’activitat econòmica catalana té en la biodiversitat global (2010 i 2012).
L’activitat d’en Salvador Grau en l’àmbit cívic fou generosa i fructífera. Al seu Vilassar nadiu, va fundar del Col·lectiu per a la Conservació de l’Entorn de Vilassar i del Centre d’Acció Territorial i Ambiental del Maresme, va ser membre del Consell Rector del Museu Arxiu Municipal, i va impulsar del Consell Municipal, del qual era vicepresident, motius pels quals era molt apreciat i reconegut. A escala catalana, va estar vinculat al Moviment de Joves Cristians de Comarques, i els darrers dos anys, va impulsar la gran coalició per a la defensa del patrimoni natural (2014) per fer front, des de la societat civil, a un lamentable període de desmantellament i retrocés de les polítiques públiques de conservació de la natura,, del qual just ara sembla que estiguem eixint. Amb la mateixa convicció i vocació de servei, va impulsar a continuació la creació del col·lectiu de professionals Conservació.cat (www.conservaciocat.org), del qual va formar part de la comissió gestora fins el darrer dia que la malaltia li va permetre.
Com a bon planificador que era, en Salvador va planificar la seva vida entorn d’objectius clars, en què confluïen la vida i els anhels personals i professionals, com un tot. N’hi ha tres de fonamentals que ens va confessar la seva esposa al funeral: la seva terra, el patrimoni natural del seu país i la seva família. I com que va mantenir la consciència lúcida fins al final, també va planificar el seu funeral en detall, des del sermó de les Benaurances com a lectura escollida, l’estelada que havia de cobrir el fèretre, les cançons i músiques que sonarien –cançons d’amor i de compromís, cap de trista- fins el recordatori que volia donar als assistents. Home de principis i de valors sòlids, amb una trajectòria vital rectilínia, en Salvador va posar al recordatori un poema que havia escrit quan tenia 22 anys, que reflecteix bé –i gairebé de manera premonitòria- els seus anhels i com va viure la seva vida:
Jo he somiat.
M'he quedat adormit
descansant del combat
d'aquest jorn que tot just hem començat.
Però, jo he somniat que tots els homes s’estimaven,
M'he quedat adormit
descansant del combat
d'aquest jorn que tot just hem començat.
Però, jo he somniat que tots els homes s’estimaven,
caminant cap a una terra de llibertat.
I a les muntanyes un verd resplendent
i a les cabanes l’amor…
Hem treballat perquè tothom sigui germà
en aquest nou món.
Com a únic cap volem l’Amic,
ha sigut la nostra llum en el combat.
I m’he despertat cansat
perquè cal que, lluitant, resistim
i tot just hem començat.
No em deixis ara amor meu
que la llum vora teu
és més fàcil de trobar enmig del combat.
La cerimònia a l’església de Sant Genís de Vilassar de Dalt -plena de gom a gom- va ser al migdia d’una diada de Sant Joan serena i lluminosa. L’ambient era emocionat i ple de reconeixement. No recordo haver vist mai tantes persones plorant; sobretot tants homes.
Sortint del funeral, algunes persones que hem compartit anhels amb en Salvador, entre els quals l’actual director del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, Xavier Puig, parlàvem de la conveniència de retre-li algun homenatge. Pensant amb clau garrotxina hi ha una acció que estic segur que en Salvador escolliria, per damunt de cap altra: executar el Pla especial de la Moixina-Pla de Llacs, que ell mateix havia elaborat conjuntament amb els arquitectes Llorenç Panella i Albert Pons i amb qui signa aquestes ratlles. Aquest Pla especial, aprovat l’any 1993, espera un lideratge polític amb coratge per executar-lo. Permetria recuperar l’extraodinari paisatge de roures pènols i aiguamoixos que havia inspirat els grans paisatgistes olotins, començant per Joaquim Vayreda. Com si fos una premonició, l’estiu passat, el taller que organitzen els arquitectes RCR a Olot va ser dedicat a l’espai de la Moixina-Pla de Llacs. Un estol d’arquitectes vinguts d’arreu del món van reflexionar i varen plantejar noves propostes, visionàries, creatives, a partir d’aquell Pla especial, algunes de les quals són perfectament viables i atractives. Sabrem ara assumir aquest repte? Sabrem teixir les complicitats que calen per fer realitat la recuperació dels poètics paratges d’aiguamoixos i les esplèndides rouredes de pènol de la Moixina?
Procurarem fer-ho, Salvador.
Descansa en pau, bon amic.
Sortint del funeral, algunes persones que hem compartit anhels amb en Salvador, entre els quals l’actual director del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, Xavier Puig, parlàvem de la conveniència de retre-li algun homenatge. Pensant amb clau garrotxina hi ha una acció que estic segur que en Salvador escolliria, per damunt de cap altra: executar el Pla especial de la Moixina-Pla de Llacs, que ell mateix havia elaborat conjuntament amb els arquitectes Llorenç Panella i Albert Pons i amb qui signa aquestes ratlles. Aquest Pla especial, aprovat l’any 1993, espera un lideratge polític amb coratge per executar-lo. Permetria recuperar l’extraodinari paisatge de roures pènols i aiguamoixos que havia inspirat els grans paisatgistes olotins, començant per Joaquim Vayreda. Com si fos una premonició, l’estiu passat, el taller que organitzen els arquitectes RCR a Olot va ser dedicat a l’espai de la Moixina-Pla de Llacs. Un estol d’arquitectes vinguts d’arreu del món van reflexionar i varen plantejar noves propostes, visionàries, creatives, a partir d’aquell Pla especial, algunes de les quals són perfectament viables i atractives. Sabrem ara assumir aquest repte? Sabrem teixir les complicitats que calen per fer realitat la recuperació dels poètics paratges d’aiguamoixos i les esplèndides rouredes de pènol de la Moixina?
Procurarem fer-ho, Salvador.
Descansa en pau, bon amic.
