Tampoc és el moment de parlar molt davant de la rotunda i obstinada obsessió d’un naturalista que sempre ha lluitat, amb els mitjans molt variables de què ha disposat, per a la protecció del patrimoni natural de Catalunya.
Només vull recordar la imatge del seu despatx sempre ordenat i sense papers on mai res quedava “pendent”. En aquella taula tenia fa uns anys un got amb una serp de paper que pujava i baixava cada dia com un baròmetre i que permetia mesurar el grau més o menys funest on es trobaven les polítiques de protecció de la natura a Catalunya.
En Salvador l’havia batejat el “funestòmetre”. La lectura del “funestòmetre” ens permetia obrir el debat que continuàvem esmorzant o dinant al voltant d’un sempre molt bàsic menú on dissecàvem les polítiques públiques a Catalunya combinant la ironia amb l’anàlisi híper-meticulosa.
Salvador, ets per mi l’exemple de fermesa, lucidesa, integritat i lluita davant dels grans fets i trets de la nostra vida, que ens caldrà molt tenir quan arribi el nostre moment.
M’agradaria acabar manifestant el meu condol més sincer per la tota família del Salvador, en especial pels seus fills i per la seva gran companya de vida, l’Àurea.
Àurea estem de tot cor amb tu perquè ha arribat el moment de donar-te tot el suport que sempre has sabut donar al Salvador.
