Formulari

Blog amb el recull dels escrits enviats entre el 23/6/2016 i el 31/10/2016. Un recull que es pot descarregar amb format publicació pdf a través d'aquest enllaç.

Salvador Grau (24/8/1963 – 23/6/2016)

Biòleg, cap del Servei de Planificació de l’Entorn Natural del Departament de Territori i Sostenibilitat.

Funcionari de la Generalitat de Catalunya des de 1994 i membre de la Institució Catalana d'Història Natural, es va dedicar plenament a la protecció del patrimoni natural de Catalunya, impulsant el Pla d'Espais d'Interès Natural, la declaració de diversos parcs naturals i la implantació de la xarxa europea Natura 2000 a Catalunya. L'afany de bastir ponts amb la societat va dur-lo a establir vincles professionals sòlids amb el món de la recerca i amb les entitats dedicades a la conservació de la natura, especialment amb la Xarxa de Custòdia del Territori.

El seu compromís amb la societat, el país i Vilassar de Dalt, el poble que el va veure néixer, va fer que en Salvador de ben jove s’impliqués en: l’educació en el lleure a través del Club d’Esplai Vilassar de Dalt, que el portaria a finals dels anys 80 a ser secretari general del Moviment de Centres d’Esplai Cristians (Fundació Pere Tarrés); el treball amb joves al Grup de Joves Cristians i les JARC; la sensibilització vers el tercer món a través de la Comissió Dindori; plataformes antimilitaristes i per la pau; moviments de recuperació de les llibertats de Catalunya, i, d’una manera molt especial, en la defensa del medi natural, essent pioner de l’educació ambiental a Catalunya. En aquest àmbit fou impulsor de la creació del Parc de la Serralada Litoral, i va fomentar la protecció i divulgació del patrimoni local a través del Museu Arxiu de Vilassar.

Compromès amb el seu entorn, de conviccions fermes i amb una capacitat de treball envejable, ha deixat petjada en totes i cadascuna dels persones que el vàrem conèixer.

La seva força ens portarà a seguir lluitant pels valors que tant va defensar: el país, la natura i una societat més justa.


dilluns, 27 de juny del 2016

Rosa Maria Serrano Garcia

No puc descriure suficientment amb paraules el greu que em sap que una persona com el Salvador, bona, humana, senzilla , discreta i immensament intel·ligent ens hagi deixat.

Quan m’ho van dir no m’ho podia creure o potser més aviat no volia creure que una persona tan jove pogués marxar tan aviat. Al Salvador el conec a la vora de 26 anys, tants anys com els que porto treballant a la Generalitat. Corria l’any 1990 i tots érem llavors molt joves, tant que ni el propi Departament de Medi Ambient no havia nascut i era una direcció general. Jo venia de l’empresa privada, d’una empresa que no tenia res a veure amb el Medi Ambient i amb el Salvador vaig començar a estimar la natura i a ser ordenada a l’hora de treballar. El meu vocabulari es va transformar i paraules com hàbitats, PEIN, restauració, ZEPAS, plans especials, parcs naturals i un llarg etc. van començar a ser familiars per a mi i així vaig començar a tenir cura del medi, a ser conscient del reciclatge i estimar encara més la natura i els animals. La nostra història professional va començar allà al Passeig de Gràcia en un edifici modernista preciós al costat de La Pedrera i al final de molts passadissos hi havia un annex en el qual en Ramon Casas va pintar part de la seva obra. Allà entre ortofotomapes, mapes, fitxes del PEIN i un llarg etc. teníem les nostres taules i formàvem una petita família a la que ara li falta a un dels seus membres, el Salvador. Recordo que  en unes de les parets molt a prop de la taula del Salvador va créixer un niu de termites el qual el Salvador controlava el seu desenvolupament.

Després van venir altres ubicacions però els temps de llavors no ens els treu ningú. En total 18 anys treballant colze amb colze amb el Salvador dia a dia i hora a hora. Hi ha tics i formes de treballar que s’enganxen encara que no vulguis i això m’ha passat a mi; he aprés molt i vaig aprendre a treballar en equip per uns objectius que feia que visquéssim en un món millor.

En una ciutat com Barcelona encara en ple centre hi havia una granja al carrer Pau Claris que al Salvador li agradava molt anar a esmorzar. Era una granja d’aquelles de tota la vida amb taules de marbre i potes de ferro forjades, el mostrador també de marbre i la porta amb arcades i quan volíem un bon esmorzar anaven allà. Són petites coses que em vénen al cap en aquests moments i que les recordaré sempre. Gent que treballa per uns objectius molts importants per la societat com feia el Salvador i que era feliç amb una bona ensaïmada plena de sucre per sobre o els “xuxos”,  també una de les seves especialitats preferides per esmorzar.

Quina pena que em fa recordar tot això... la vida és molt injusta.  El Salvador va formar part del meu passat professional, i del meu present i futur, ja que moltes de les coses que avui poso en pràctica professionalment li dec al Salvador. Ara no formava part del meu present ja que no treballàvem al mateix departament però quan amb una persona treballes 18 anys de molt a prop sempre alguna cosa et fa venir al pensament la seva persona, coses i llocs com el Maresme, la Serralada Litoral i com no el seu estimat poble, Vilassar, però feia gràcia amb l’èmfasi que deia el de Dalt!!! No fos cas que pensessis que era del de Mar... sóc de Vilassar de Dalt.

L’empremta del Salvador serà inesborrable per tot el que ha fet per la Natura i el Medi Ambient, pels plans especials de protecció que ha portat a terme. Ha plantat llavors que germinaran per sempre més i aquestes no estaran en període d’extinció mai. Ha deixat herència de la  seva manera de treballar des de les coses més importants a les més insignificants. Sempre que ordeno la meva taula de treball recordo  que ell em deia quan treballàvem junts que l’havia d’ordenar, que no es podia treballar amb tants “trastos” a sobre de la taula. I deia: “ No faràs res més fins que no ordenis una mica la teva taula”. I ordenant-la el feia content.


Hi ha hagut de tots els colors treballant a l’Administració ens han passat coses bones i dolentes però. com deia ell, de tot s’aprèn i s’ha de mirar endavant i no enrere i treballar com sempre en les coses que hi creia. Així que això és el que haurem de continuar fent  a partir d’ara sense el Salvador.


Recordant totes aquestes coses, algunes trivials, per alguns deixen entreveure que el Salvador era una gran persona i per sobre de tot era una persona amiga dels seus companys de feina.


Ara el meu pensament més afectuós és per l’Àurea i els vostres dos fills. Tots tres podeu estar orgullosos d’un marit i un pare com el vostre que ha fet molt per la Natura per tal que tots els que encara estem aquí tinguem un país i un futur millor.


Descansa en pau, Salvador.